Cortona ja està molt a prop de la frontera entre la Toscana i l’Umbria.
Abans d’arribar-hi, però, es pot fer una aturada a l’Abbazia di Farneta, on destaca la seva cripta.
Cortona està en un turó. Als seus peus hi ha la bonica església de la Madonna del Calcinaio, on destaca un vitrall de Guillaume de Marcillat.
La posició de Cortona permet gaudir de magnífics panorames de la planura i del llac de Trasimeno, ja a la veïna Umbria.
Al nucli de Cortona destaca el conjunt de la Piazza della Repubblica i la Piazza Signorelli, amb els palaus Comunale i Casali. No gaire lluny es troba el Duomo, amb un bon nombre de pintures interessants al seu interior. Ara bé, tot just davant del temple es troba el Museu Diocesà, amb una col·lecció extraordinària que compta amb obres de Pietro Lorenzetti, Niccolò di Segna, il Sassetta, Luca Signorelli, Bartolomeo della Gatta i, per sobre de tot, de Fra Angelico, amb una cèlebre Annunziazione. Malauradament, al museu no es poden fer fotos.
Pujant pels seus costeruts carrers es poden visitar altres esglésies d’interès, com San Francesco, San Nicolò, San Domenico, Santa Margherita, que és la que es troba en el punt més elevat, o Santa Maria Nuova, fora del nucli urbà.
Una població, en definitiva, que permet una visita tranquil·la, amb notable interès artístic, paisatgístic i, a més a més, també gastronòmic, gràcies, entre d’altres , als magnífics embotits de la zona.
Arezzo és la ciutat natal de personalitats en el món de la cultura com Petrarca i Vasari.
La part més antiga de la ciutat es troba sobre un turó, mentre que la part més nova es troba als peus d’aquest turó.
Si s’hi arriba en tren, com va ser el nostre cas, el primer monument en visitar són les restes de l’amfiteatre romà.
A la pujada cap el nucli més antic, hi ha una aturada intermitja imprescindible: l’església de San Francesco, amb una sèrie de frescos extraòrdinaria de Piero della Francesca. Malauradament, no s’hi poden prendre fotos.
Una mica més amunt, es troba la Pieve de Santa Maria, amb una treballada façana romànica. L’absis d’aquesta església es troba a la Piazza Grande, que va servir de decorat per algunes escenes de La vita è bella de Roberto Begnini. Entre els edificis de la plaça destaca el Palazzo della Fraternità dei Laici, amb intervenció de Bernardo Rossellino, i el Palazzo delle Logge, projecte de Vasari.
Sortint de la Piazza Grande per l’arc que uneix els dos esmentats palaus, s’arriba al Palazzo Pretorio, situat a la via dei Pileati, que porta, passant ben a prop de la casa de Petrarca, a l’esplanada de la Fortezza, des d’on es gaudeix d’un bonic panorama.
La part alta de la ciutat està completada per la Piazza del Duomo. El temple, gòtic, compta en el seu interior amb notables punts d’interès, com la Cappella di Ciuccio Tarlati, l’altar major, una Maddalena de Piero della Francesca i la Cappella della Madonna del Conforto, on els della Robbia van deixar dos nous exemples del seu art amb la terracota vidriada.
San Domenico, amb un fresc d’autor de l’escola aretina, i un superb Crocifisso de Cimabue, Santa Maria in Gradi, amb la Madonna della Misericordia, obra d’Andrea della Robbia, l’Annunziata i La Badia són altres esglésies d’interès de la ciutat, que també compta amb la Casa de Vasari i el Museu Statale d’Arte Medievale e Moderna així com el Museu Archeologico Nazionale “Gaio Cilnio Mecenate”.
A Pontassieve, es poden prendre tres camins: cap a Dicomano, per creuar els Apenins pel Passo del Muraglione i baixar cap a la planura adriàtica de l’Emilia-Romagna, per arribar a Forlì i Ravenna; l’altre segueix l’Arno, rumb a Arezzo i, finalment, l’altre també s’enfila cap als Apenins, afronta el Passo di Consuma i entra al Casentino per poder visitar el Santuari de la Verna.
Aquesta darrera opció és la protagonista d’aquest post. El camí descrit per arribar a l’esmentat santuari des de Firenze no és fàcil. La carretera és revirada, però ho compensen els frondosos boscos que l’envolten. Abans de prendre a Bibbiena la també recargolada via que permet arribar al nostre objectiu, es passa pel poble de Poppi, a l’ombra del seu castell.
El Santuari de la Verna, a més de 1.000 metres sobre el nivell del mar, enmig d’un bosc esplèndid, sobre un penya-segat, té el seu origen en una donació de l’indret a San Francesco d’Assisi i el sant hi va rebre els estigmes, tal com recorda una inscripció a la Cappella delle Stimmate.
El complex compta en el seu nucli principal amb la Chiesa Maggiore i Santa Maria degli Angeli, mentre que el Corridoio delle Stimmate el comunica amb la Cappella delle Stimmate, enmig d’un entorn dominat per coves i curioses formacions rocoses.
A banda de la importància religiosa, tot el complex compta amb la concentració més important d’obres de la família della Robbia, autèntics mestres de la terracota vidriada, dels quals ja havíem vist realitzacions a Firenze o Lucca. Aquí hi ha exemples de bellesa colpidora, com L’Adorazione del Bambino e angeli con l’Eterno fra cherubini, o L’Annunziacione, totes dues d’Andrea della Robbia.
En definitiva, un indret lluny de tot arreu, però que mereix l’esforç d’anar-hi.
Retornem , després d’haver recorregut bona part de la Toscana, a Firenze.
Els Medici van adquirir i reformar diferents propietats als voltants de la capital toscana. L’esquema d’aquestes vil·les és similar: una mansió envoltada de bonics jardins.
No van dubtar en encomanar a grans artistes la seva decoració i així a la de Poggio a Canaio, es poden citar obres del Pontormo, Andrea del Sarto o Andrea Sansovino.
A la Villa del Castello, de la qual només es pot visitar el jardí, destaca la Grotta degli Animali, iniciada per Vasari, o el Colosso degli Appennini, d’Ammannati.
La Villa della Petraia, on sí que es pot visitar l’edifici però no s’hi poden fer fotos, va ser la residència d’estiu del rei Vittorio Emanuele II i s’hi va celebrar el matrimoni del seu fill natural, el comte Emanuele de Mirafiori.
Fiesole domina un dels turons que envolten Firenze. A meitat de la pujada des de la capital, per una carretera revirada que oferix magnífiques vistes, paga la pena aturar-se a San Domenico, on es pot contemplar una taula de Fra Angelico, que originàriament era un tríptic.
Fiesole és més antiga que Firenze. De fet, va ser molt important en l’època etrusca i romana, tal com ho manifesta el seu recinte arqueològic, on destaca el teatre i les diferents obres del museu adjacent. La seva catedral, dedicada a San Ròmul, es va edificar sobre el fòrum romà i el seu campanar és, actualment, el senyal d’identitat de la població.
Encara una mica més amunt que Fiesole es troba el Convent de San Francesco, amb obres de Neri di Bicci i Bicci di Lorenzo entre d’altres. Les vistes sobre Firenze des d’aquí són extraordinàries.
La baixada des de Fiesole cap a la vora de l’Arno, camí de Pontassieve, permet admirar el castell del Trebbio, on es va ordir un pla contra els Medici l’any 1478, materialitzat en forma d’atemptat a la sortida de la catedral de Firenze i que va costar la vida a Giuliano, mentre que el seu germà Lorenzo va aconseguir sortir-ne amb vida.
A la vora del riu ens espera la Pieve de Remole, amb el seu estilitzat campanar.
Pistoia i Prato són dues ciutats molt properes a Firenze i que són capitals de les províncies homònimes.
Pistoia ofereix una notable de col·lecció d’esglésies i el magnífic conjunt catedralici, a més a més de l’encantadora Piazza del Duomo. Cadascuna de les esglésies ( S. Andrea, S. Giovanni Fuorcivitas, la Madonna dell’Umiltà o S. Bartolomeo) té el seu encant i nombroses obres d’art, on destaquen els púlpites i diferents treballs de la família Della Robbia, veritables mestres de la terracota vidriada.
Prato és un important centre de la indústria tèxtil. En el seu centre històric conserva interessants monuments, com el Palazzo Pretorio, el Duomo, amb el seu curiós i extraordinari púlpite extern i el contundent Castello dell’Imperatore.
Dues ciutats que satisfan la curiositat del turista desitjós de conéixer indrets interessants i no tan freqüentats com altres capitals toscanes.
Lucca potser queda una mica eclipsada per les meravelles de Firenze, Siena i Pisa, però es tracta d’una ciutat molt recomanable.
Envoltada per una contundent muralla, la ciutat compta amb una arquitectura esplèndida, el màxim exponent de la qual està constituit per les seves nombroses esglésies. La catedral, en marbre, és un excel·lent punt per iniciar la visita i fer-se una idea d’allò que pot esperar al viatger. El temple, dedicat a San Martino, del qual hi ha una cèlebre esculptura a cavall junt a un pobre tant a la façana com a la contrafaçana, compta amb un pòrtic decorat amb fines esculptures i on destaca la figura del laberint. Del seu interior, on no es poden prendre fotos, a banda de l’esculptura del sant ja esmentada, destaca Il Volto Santo, un crucifix de fusta, i la Sagristia, amb una obra de Domenico del Ghirlandaio i l’esplèndida tomba di Illaria del Carretto, obra de Jacopo della Quercia.
Gairebé al costat de la catedral es troba l’església de Ss Giovanni e Reparata, amb una valuosa àrea arqueològica al seu interior.
San Michele in Foro, en una de les places més animades de la ciutat, sorprèn amb la seva esbelta façana i compta en el seu interior amb diferents obres, entre les quals destaca la Madonna col Bambino d’Andrea della Robbia i Ss Girolamo, Sebastiano, Rocco e Elena de Filippino Lippi.
Una altra església excepcional és San Frediano, amb una façana rematada per un extraordinari mosaic i un ric interior amb la Fontana lustrale, la Cappella Trenta, amb un políptic de Jacopo della Quercia, i la Cappella di S. Agostino.
Altres esglésies destacables són Sta. Maria Fuorisportam, Sant’Alessandro o San Giusto.
El punt més alt de la ciutat és la Torre dei Guinigi, amb un inversemblant jardí amb taronger inclòs al capdamunt, des d’on es gaudeix d’una bonica vista i on es pot reconèixer l’espai que ocupava l’amfiteatre romà, ara convertit en una plaça.
Seria injust definir Pisa com una ciutat enganxada a una torre, però és cert que bona part de la seva fama és deguda al Campanile inclinat. En efecte, la cèlebre torre és el campanar del magnífic conjunt catedralici de la ciutat, format, a més a més, pel Battistero, el Duomo pròpiament dit i el Camposanto. Els quatre edificis són de marbre i destaquen sobre la gespa de la Piazza dei Miracoli i, si el temps acompanya, sobre el blau del cel. Aquesta plaça acapara les visites dels turistes i gairebé cal demanar tanda per fer-se la típica foto subjectant aparentment la Torre Pendente. Al costat de tal acumulació artística a l’esmentada plaça, els altres punts d’interès queden eclipsats. Però la passejada per la Piazza dei Cavaleri, el Borgo Stretto i els Lungarno és agradable i permet descobrir altres esglésies com San Michele in Borgo, San Paolo a Ripa d’Arno i, especialment, Santa Maria della Spina.
Volterra és una altra de les agradables sorpreses que ofereix la Toscana. Enlairada sobre un turó, aquesta població d’orografia difícil compta amb vestigis d’èpoques molt diverses com les muralles etrusques, l’àrea arqueològica de Vallebuona, on destaca el teatre romà, l’encant d’edificis medievals com el Palazzo dei Priori i el complex catedralici o frescos renaixentistes a l’església de San Francesco, a banda d’interessants museus. Un lloc per descobrir i gaudir-ne.
El nom de Massa Marittima pot portar a confusió. El poble està uns quants quilòmetres terra endins i el mar pot culminar, en dies clars, el magnífic panorama que es contempla des de la torre de la fortalesa sienesa.
La Piazza Garibaldi és el centre de la població, amb el Palazzo Comunale, el Palazzo del Podestà i, per sobre de tot, el magnífic Duomo, d’esplèndida façana. El temple, en el seu interior, on no es poden fer fotos, compta amb notables obres com el baptisteri, l’arca de San Cerbone o la Cappella della Madonna.
La visita es completa amb la passejada pels seus bonics carrers, pujar fins a San Agostino, veure les muralles i gaudir de les vistes.